dimecres, 22 de febrer del 2012

LES ARPIES.


En la mitologia grega, les Harpies eren una mena de monstres. El seu nom significa "raptores" i se les representa com a aus amb cap de dona i dotades de fortes urpes (potser per una confusió tardana amb les sirenes).
La seva imatge va evolucionar molt al llarg del temps. En un principi s'identificaven amb forces de la naturalesa, vents tempestuosos que eren capaços d'arrossegar un ésser humà fins a les mansions subterrànies. Alguns dels seus noms, com Ael·lo ('vent tempestuós'), Ocípete ('que vola ràpid'), Celeno ('fosca') i Podarge ('de peus lleugers'), fan una clara referència a aquest fet.
Més tard es van identificar amb ànimes de morts que es dedicaven a raptar les dels vius, o fins i tot amb la de simples monstres que raptaven nens. Hesíode, per contra, les retrata com a dones alades molt belles, potser recollint un mite antic.
Eren filles de Taumant i Electra o, segons les versions, de la Terra i del Vent. De la unió de les Harpies amb el vent Zèfir en van néixer els cavalls immortals Xantos i Bali, els cavalls d'Aquil·les.
El mite més conegut on prenen part és el de l'endeví cec Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l'hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se'l. Quan els Argonautes visiten Fineu, s'encarreguen d'allunyar-les per sempre, alliberant-lo d'aquest turment.

ALBA B. ALBA R. CRISTINA AFAF 4ESO

dilluns, 13 de febrer del 2012

LES SIRENES.

L'origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, o d'un déu fluvial, el riu Aqueloos, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsícore o Cal·líope. Les sirenes de la mitologia grega eren nàiades (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no molt diferents de les Harpies. A partir de l'Edat Mitjana es va considerar que tenien el cos de dona i cua de peix.
Els noms de les sirenes, companyes de la deessa Persèfone, sembla ser, que depenen del seu nombre: si són tres són Leucòsia (blanca), Ligeia (cridanera), i Partènope (veu de donzella). Quan eren dues: Himeropa (dolça veu) i Telxiepea (parla encantadora). Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe (bella veu), Pisínoe (persuasiva), i Molpe (cançó). La sirena Partènope està lligada a l'origen de Nàpols.
Vivien a l'illa Antemessa (florida) on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts. Segons una altra versió les seves victimes naufragaven als esculls. Segons altres versions vivien a l'estret entre Escil·la i Caribdis, a la costa occidental de la Itàlia Meridional. Foren representades sovint en vasos pintats, ceràmiques, mosaics, sarcòfags amb cos d'ocell amb cua i ales amples tocant un instrument com la cítara o voltant la nau d'Ulisses.
Un oracle conta que quan un vaixell pasà davant la seua illa sense morir els mariners es tirarien al mar i s'ofegarien. Aquesta situació es donà en dues ocasions.
Segons el mite dels argonautes, Orfeu tapà amb la seva veu el cant de les sirenes, i així evitaren xocar contra les roques del Sirenum Scopuli, on habitaven les nimfes. Butes va sentir el cant de les nimfes i es va llançar per la borda, però Afrodita el va salvar. Segons la llegenda les sirenes, abatudes, es transformaren en pedra, mentre segons altres versions moriren ofegades a la mar.
Segons l' Odissea, d'Homer, Ulisses, aconsellat per Circe, va poder evitar el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre ell, que volia escoltar el seu encisador cant, es va fermar al pal del vaixell, ordenant als seus companys que quan demanàs que el deslliguassin l'havien de fermar més fort.
Segons Ovidi (cant V de les Metamorfosis) Persèfone fou raptada per Plutó (anomenat també Hades) i les sirenes la van buscar per la terra sense trobar-la, per la qual cosa imploraren als déus unes ales per poder cercar-la també per la mar.

                                                                          Sonia Martinez i Reyes Bayarri.
                                                                                   4tA

LA ESFINGE.


ORIGEN DE LA ESFINGE.
Hesíodo, quien en su Teogonía es el primero que la menciona, la hace hija de la Quimera y de Ortro, el terrible perro hermano de Cerberos. Opinión que no comparte Laso de Hermíone, quien la estima nacida de Equidna, la bella ninfa con cola de serpiente, y del poderoso Tifón; siendo de la misma opinión Higino y Apolodoro.Otros la señalan como el fruto de los amores entre Tifón y la Quimera.
Para la mayoría de los escritores de la antigüedad, la Esfinge era única y de ascendencia divina. Sin embargo, hay algunos que dan a entender que se trataría de una especie de animal. Así, Plinio el Viejo señala que las esfinges habitan las zonas más remotas de Etiopía y tienen un pelaje pardo rojizo.

Características

La Esfinge era un monstruo con rostro de mujer; pecho, patas y cola de león y alas de pájaro. Estacio precisa que tenía el rostro pálido, la boca llena de veneno, ojos como brasas encendidas y las alas siempre manchadas de sangre. Heródoto llamó a las esfinges egipcias, que tienen rostro de hombre y carecen de alas, androesfinges, para distinguirlas de la Esfinge griega.

La Esfinge en Tebas

Estatua de la Esfinge.
Hesíodo llama a la Esfinge «ruina de los cadmeos», aludiendo a los tiempos en que «llegó desde la parte más lejana de Etiopía» para causar el terror en los campos que circundaban la ciudad de Tebas.
Fue enviada por un Dios. Se cree que fue la vengativa Hera. El motivo de la diosa habría sido la impunidad en que los tebanos quedaron tras el rapto y la seducción que Layo, rey de Tebas, cometiera en la persona del joven Crisipo. También se menciona como que fue enviada por Dioniso y Ares, vinculando las razones de este último al episodio en el que su hijo Dragón fue muerto a manos de Cadmo, el fundador de Tebas. Eurípides, por su parte, señala que la envió Hades.
La Esfinge se instaló en uno de los montes del oeste de la ciudad de Tebas, el Ficio o el Antedón. Desde ahí se dedicó a asolar la campiña tebana destruyendo las siembras y matando a todos los que no fueran capaces de resolver sus enigmas. Mataba estrangulando, y algunas opiniones refieren que de ahí viene su nombre, ya que cerraba el paso del aire a los desafortunados que caían en sus garras.
Higino refiere que la Esfinge propuso a Creonte, rey de Tebas, que si alguien era capaz de resolver uno de sus enigmas se iría para siempre; pero si no, mataría a quienes fallasen y seguiría destruyendo. Apolodoro no cree que el monstruo haya sido capaz de compromiso alguno, y propone que debió haber sido un oráculo el que revelara a los tebanos la forma de librarse de la Esfinge.

Edipo y la muerte de la Esfinge

Varios trataron de resolver el enigma de la Esfinge y fallaron, siendo muertos; entre ellos Hemón, hijo de Creonte.Ante tan angustiosa situación, el rey hizo una proclama a toda Grecia prometiendo que daría el reino, y a su hermana Yocasta en matrimonio, a quien resolviera el enigma de la Esfinge.Muchos vinieron de remotos lugares y fallaron en dar la solución, pero Edipo, el hijo perdido de Layo y Yocasta, lo interpretó correctamente. Según Aristófanes el gramático, estas habrían sido las palabras con que Edipo respondió a la Esfinge:
Escucha, aun cuando no quieras, Musa de mal agüero de los muertos, mi voz, que es el fin de tu locura. Te has referido al hombre, que cuando se arrastra por tierra, al principio, nace del vientre de la madre como indefenso cuadrúpedo y, al ser viejo, apoya su bastón como un tercer pie, cargando el cuello doblado por la vejez.
Según Higino, al escuchar la respuesta de Edipo, la Esfinge saltó desde el monte, que era su guarida, en busca de la muerte.Apolodoro afirma que no saltó desde un monte, sino desde la acrópolis de Tebas. Hay otros, como Eurípides, que señalan que no saltó, sino que fue el propio Edipo quien le arrojó montaña abajo. Otra versión afirma que la Esfinge espantada huyó hacia el desierto de Egipto donde quedó petrificada y desde allí Momo el dios del sarcasmo se burla de ella.
Como recompensa, Edipo se casó con la reina (su verdadera madre) y se convirtió en el regente de Tebas.

   AISSIA, CHUNJIE Y MARTA.